EL TER BRUGENT; TERRITORI COMÚ PROJECTE COMÚ

Ja han passat les eleccions municipals, a la demarcació del Ter Brugent la campanya electoral ha coincidit amb la finalització dels treballs del Pla estratègic  en l’àmbit del desenvolupament econòmic local i l’ocupació del Ter Brugent 2014-2020. Els treballs s’han dut a terme des del Consorci Ter Brugent i la consultora Activa Prospect.

Des de la constitució del Consorci  a l’any 2007, sempre n’he defensat el seu potencial per a la zona. També n’he criticat sovint la manca de capacitat per encapçalar  projectes encaminats a la reactivació socioeconòmica.

A mitjans de l’any passat al tenir coneixement de l’inici  dels treballs del Pla estratègic; acostumat a percebre el Consorci com un ens inactiu i de nul interès pels agents implicats. No vaig deixar d’amagar la poca confiança que em causava l’acció.  

Ara passats els mesos i havent participat en diferents sessions del Pla estratègic he observat un cert canvi d’actitud dels representants municipals envers al Consorci i una  voluntat d’implicació.

Segurament arribar a aquest punt de partida no ha estat fàcil. Ha calgut superar per part dels municipis consorciats diferents barreres: desconeixement del rol del Consorci,  reticències i desconfiances mútues, falta de lideratge, períodes sense gerent, entrebancs de la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, etc. Generant una pèrdua d’interès que ha posat en algun  moment en perill la seva continuïtat. Però gràcies a la perseverança i treball d’en Carles Vilà, fins ara regidor de desenvolupament local i promoció econòmica a la Cellera de Ter i president del Consorci;  sembla ser que la fase s’ha superat i s’ha pres plena  consciència del paper de l’ens com  eina de dinamització cultural, econòmica i social per la zona del Ter Brugent.

El proper tretze de juny els ajuntaments constituiran els seus plenaris sorgits dels resultats de les darreres eleccions municipals. El Consorci iniciarà una nova etapa i els equips de govern dels ajuntaments hauran de nomenar-hi els seus representants. Aquests  el trobaran  adscrit al Consell Comarcal de la Selva, amb uns estatuts renovats que obren noves oportunitats, disposant de gerent i un Pla d’acció a l’espera d’iniciar les primeres passes.  

Ara serà moment de marcar les polítiques  del Pla d’acció pels propers anys i la posada en marxa de les accions que es creguin més adients pel desenvolupament del territori, depenen dels recursos que es puguin aconseguir. La zona del  Ter Brugent porta  massa temps adormida; els seus municipis  han de ser capaços de treballar conjuntament. Compartim  territori i necessitats,  i per tant ens cal projecte comú. Els darrers dos anys s’ha avançat en aquesta línea, ara  no ho podem deixar perdre. Ens hi juguem millorar o no el futur de la zona. 

BREU REFLEXIÓ SOBRE EL CONSORCI TER BRUGENT

El Consorci Ter-Brugent, ha inserit a la web d’Anglès en Xarxa, diferent documentació per tal de donar a conèixer les passes que segueix el Pla Estratègic Territorial del Ter Brugent, impulsat pels ajuntaments dels municipis que l’integren; Amer, Anglès, La Cellera de Ter, Sant Julià de Llor i Bonmati, Susqueda i Osor.

Probablement la gran majoria de veïns d’aquest territori desconeixen per manca d’informació, la funció i activitats que dur a terme el Consorci. Curiosament, només la web de l’Ajuntament de la Cellera de Ter hi té dedicat un apartat, gens actualitzat.

Cal agrair a la gerent del Consorci, el fet d’utilitzar com a mitjà de difusió la web d’Anglès en Xarxa, per haver-hi trobat la utilitat i agilitat que potser no donen les webs municipals.

La notícia del Pla Estratègic m’ha impulsat a parlar en aquest post del Consorci Ter Brugent. Si no recordo malament, a mitjans de l’any 2004 s’anuncia el tancament de la planta de l’empresa Levi’s a Sant Julià del Llor i Bonmatí. El fet agreuja la precària situació socioeconòmica ja existent de la zona. A Anglès més endavant s’hi afegiran el tancament definitiu d’empreses com: Filatures Burés, Buretex i Mobles d’Art, per posar uns exemples.

A partir de la deslocalització de la planta de la Lev’is sembla que les diferents administracions; ajuntaments, Consell Comarcal i Generalitat, prenen consciència de les greus conseqüències que comporta la desindustrialització que pateix aquesta part de la Selva Interior. Iniciada ja, a mitjans dels anys setanta del segle passat, amb l’afegit d’una deficient comunicació per carretera i manca d’infraestructures, entre altres dèficits.

Des d’aquest moment ajuntaments i Consell Comarcal uneixen esforços que portaran a constituir el Consorci; amb l’objectiu de treballar diferents àmbits pel desenvolupament socioeconòmic del Ter Brugent. Des del seu inici ha passat per períodes més o menys actius, depenent de l’interès del càrrec polític que l’ha presidit, el grau d’implicació dels ajuntaments, i de si ha comptat o no amb un agent de desenvolupament local idoni per les funcions de gerent.

Sembla ser que aquest darrer any el Consorci està prenent embranzida i noves ganes de fer. L’actual elaboració d’un Pla Territorial del Ter Brugent n’és un exemple. Malgrat això vull manifestar la meva preocupació que finalment aquest pla no acabi essent un reguitzell de propostes i bones intencions en un calaix. Al municipi d’Anglès en tenim exemples com el Pla de Participació Ciutadana, Agenda 21 i segurament que n’hi podria afegir més.

Penso que abans de tot, necessitem que els equips de govern dels nostres ajuntaments entenguin el Consorci, com una eina de treball. Que hi vegin una inversió de futur pel territori i no un cost. Per això cal una implicació constant, bon lideratge i una nova mentalitat encaminada a compartir sinergies entre els municipis; exigint el suport necessari i implicació del Consell Comarcal i Generalitat. Només així serà possible emprendre polítiques capaces d’encarar la dinamització i reactivació d’aquest territori, deixat de la mà de Déu a les darreres dècades.

Es dóna la coincidència que, en acabar d’escriure aquest post conec la notícia que s’ha aprovat l’adscripció del Consorci Ter Brugent al Consell Comarcal de la Selva. Doncs cal desitjar i esperar que això signifiqui definitivament la seva consolidació i no la desaparició.

* Article que he publicat a Anglès en Xaxa

Aprenent economia amb una rossa

Aquest dissabte he llegit un llibre d’economia, de només 54 pàgines, “Economia para rubias” .Amb aquest títol tan original i cridaner fa uns mesos ha sortit publicada una petita introducció als principis bàsics de l’economia; basada principalment en bibliografia de l’escola austríaca d’economia. El text del llibre és obra de Félix Moreno de la Cova i ha estat il•lustrat per Isabel Sánchez-Bella, amb dibuixos i vinyetes com si és tractes d’un conte.

A mà de la Meri, la protagonista, una noia rossa, ens endinsem a la seva vida quotidiana i d’emprenedora. Diàriament ha de prendre decisions econòmiques que l’afecten i d’aquesta manera s’expliquen els temes econòmics com: el valor subjectiu, la utilitat marginal, el cost d’oportunitat, estalvi i capital, la propietat, el diner, els preus, la competència....

El llibre és curt i de fàcil comprensió, recomanable per aquells persones no habituades a llegir temàtica econòmica però que vulguin conèixer els fonaments bàsics d’aquesta ciència de l’acció humana.

Durant aquests anys de crisi econòmica he sentit o participat en converses de cafè, d’aquelles on tothom es entès parlant de termes com: prima de risc, rescat, deute sobirana, accions preferents, etc. Reconec que amb la lectura d’aquest llibre t’adones que molt sovint desconeixem o no acabem de tenir clars molts conceptes bàsics.

Malauradament  massa sovint moltes de les decisions presses per la cúpula política i financera semblen sortides de simples converses de cafè.

                                          Editorial Innisfrre

L'autodeterminació l'exercici de la llibertat

Existeix una concepció liberal de la nació la qual comparteixo totalment. A la seva obra titulada El liberalisme, l’economista i pensador Ludwig Von Mises, manifesta que el dret a l’autodeterminació és, en essència, l’exercici de la llibertat "Per al liberal, el dret a l’autodeterminació implica que tot territori, sigui un simple llogarret, una província o un conjunt de províncies que els seus habitants lliurement, en net plebiscit, es pronuncien per a separar-se d’aquell estat del que formen part, ja sigui per a crear una entitat independent o per a unir-se a una altra nació, pugui lliurement fer-ho. És l’única manera de prevenir revolucions, pugnes intestines i guerres….”.

“No és exacte denominar aquesta capacitat com a “dret d’autodeterminació de les nacions”, perquè no es tracta de que certa regió, com a entitat col•lectiva, es pronunciï, sinó que són els seus habitants individualment que han de decidir si, de veritat, desitgen o no pertànyer a aquest o aquell estat”. El que defensa el liberalisme és el dret a decidir dels habitants de tota zona geogràfica suficientment àmplia per a formar la seva pròpia entitat administrativa. Mes enllà de la tradició cultural, que no hem de menysprear.

CARRER D'AVALL

Aquest passat dimecres hem llegit una bona notícia en relació a la vila d’Anglès. El govern de la Generalitat de Catalunya ha declarat el nostre nucli antic, Bé Cultural d’Interès Nacional. Llegir la notícia ha estat tota una satisfacció, un reconeixement al nostre patrimoni històric tantes vegades no prou valorat pels propis anglesencs.

Un barri vell estimat pel poeta anglesenc Joaquim Bauxell i Costa (Anglès, 1921 - 1997), com podem comprovar en el següent poema:

CARRER D’AVALL

A la família Masats, afectuosament,

Carrer d’Avall...carreró,
barri gòtic del meu poble,
de caire vetust i noble
i humil com una oració!

A mi em plau ta poesia...
també em plau ta quietud,
i àdhuc ton asimetria
que és – per mi – una altra virtut.

M’agraden els teus portals,
ornats amb pedra polida,
i els marcs de pedra esculpida
d’algun dels teus finestrals.

- També em plau la senzillesa
dels veïns del meu carrer...
Si un temps hi visqué noblesa,
ara és noble barri obrer.

Carrer d’Avall que d’Anglès
ets relíquia inveterada:
Déu te do bona durada
i et conservi sempre il•lès...

Carrer d’Avall que sorgires
del somni d’un trobador,
que tens vida..., que sospires...
i ets vell com una cançó!

Jo sempre et miro amb amor,
i si un jorn he d’allunyar-me
mai de tu no he d’oblidar-me...
sempre et portaré al meu cor.

Evocaré les arcades
i el teu sòl irregular
on de xic tantes vegades
solia, feliç, jugar.

- No cregueu que sols poetes
el lloïn – i algun nadiu -,
que també les orenetes
l’escullen per fer-hi el niu.

Anglès, agost de 1952

Una glossa d'en Josep Fontbernat

L’Ajuntament d’Anglès i l’Editorial Andorra, l’any 2010 van editar conjuntament el Glossari Andorrà d’en Fontbernat. Un petit recull de les moltes glosses que en Josep Fontbernat i Verdaguer (Estanyol, Gironès 1897 – Andorra La Vella 1977) havia emès per Radio les Valls d’Andorra, als anys seixanta del segle passat. Entre aquestes n’hi ha una que la seva lectura m’ha suggerit més d’un tema per a futurs escrits i que no he pogut deixar de reproduir-la. Compartint plenament el que diu en el pròleg del llibre en Pere Figuereda i Cairol , alcalde d’Anglès en el moment d’editar: “Els texts de les glosses que avui es presenten són més vius que mai, perquè a través d’aquestes cròniques ens permeten assaborir uns temps que, tot i que han desaparegut representen el nostre passat comú, ja que els fets al llarg de la història s’acaben repetint i l’únic que canvia són els protagonistes”.

Carta oberta a Joan Pibernat d’Anglès
Divendres 10 de març de 1967

Molt estimat amic: La vostra carta del 5 de febrer d’enguany em va arribar a la meva casa d’Andorra la Vella després d’haver fet, segurament, algunes marrades. Ho comprenc les cartes, sortides del sentiment i de l’amistat tenen totes les intel•ligències, totes les iniciatives.

    D’Anglès a les Valls d’Andorra, quins camins....! Estic segur que la vostra carta, va prendre el tren d’Olot, per la Vall d’Hostoles, i cap a Sant Joan de les Abadesses, i Ripoll i Ribes, prop de Núria. I d’allà cap a Puigcerdà i la Seu d’Urgell per a fer camí cap a Andorra, per Arcavell i Sant Julià de Lòria. En fi: el cas és que va arribar a Casa, en un dia com avui, assolellat, després d’unes pluges i d’unes nevades, que a l’hivern, són el nostra pa de cada dia, i que Déu n’hi do....!

    Us tinc de felicitar, per les activitats que porteu à cap en aquesta vostra Agrupació Sardanista Floricel. La vila d’Anglès sempre s’ha distingit en activitats culturals que fan honor a aquest poble encimbellat que té per guardià l’Arcangel Sant Miquel i per protectora la Mare de Déu del Remei. I en aquesta felicitació, hi tinc d’afegir els noms Joaquim Bauxell i de Joan Toy, sense oblidar el més il•lustre dels anglesencs, el nostre vell amic el Doctor Ramon Vinyes. Si sabéssiu amb quina emoció acabo d’escriure el nom del patrici que viu al Castell...

    Aquell castell que veu passar el Ter, que té Sant Julià del Llor al seu davant, que veu venir les torrentades des de Coll de Frou, i que en els dies clars pot contemplar el Pirineu, sempre florit i ben dibuixat al cel.

    Però hi ha hagut quelcom més emocionant, per à mi a la vostra carta. Sé que viviu al carrer Major nº 11 d’Anglès, al poble vell. És allà que hi he passat la meva infantesa i és allà que hi va néixer el més petit de casa l’Enric. I que hi va morir, el més gran l’Esteve, fa prop de seixanta anys. I encara hi ha més que m’omple de goig i d’aquesta dolça enyorança que tenim el homes, que sempre i quan no oblidem d’on venim, qui som i on anem.

    En la vostra carta m’anuncieu que per iniciativa del Doctor Ramon Vinyes, es començaran uns cursos de gramàtica catalana, i em dieu, textualment, que aquestes lliçons es donaran precisament en el magnífic local que s’enjoia amb els finestrals gòtics de la casa on va néixer la seva bona mare, al Cel sia...”

    La casa del carrer d’ Vall que porta el nº 33 i que hi ha la famosa arcada, amb aquell finestral que aguanta la columna de marbre, relíquia del barri gòtic d’Anglès i testimoni de glòries passades. La casa dels Verdaguer que va del carrer Major i saltant per carrer d’Avall,amb aquesta famosa arcada, surt al bosc de Can Cendra, camp de batalla que fou quan d’infants anàvem a mesurar-nos a la sortida de l’escola.

    Anglès ha estat sempre un poble inquiet, romàntic, amb un cert gust per la lluita. Potser ho fa que en aquest poble hi ha hagut sempre dos pobles: «el de dalt i el de baix». El de «dalt» més aviat conservador, tradicional. És allà que hi ha l’església, la plaça Major amb l’Ajuntament, el castell, i aquesta casa Verdaguer, que m’heu recordat tant gentilment. A «baix», hi ha la carretera, els cafès, el camí de l’estació del tren, les fàbriques...

    A dalt, al carrer de l’empedrat, hi vivia en Bet. El recordeu en Bet...?. Era ell que ens ensenyava de solfa i va aprendre en Pere Masats de fer sardanes. Quan acabarem la carta, us faré sentir «Les Gales d’Anglès» on hi endevinareu el tema dels goigs de la Mare de Dèu del Remei, que cantaven en Pistolet i el vell Figueriques. Fou en Bet, que va aguantar sempre una cobla de sardanes, que amb la d’Amer i la de Santa Coloma de Farners es disputaven la renomenada à tot el Gironès. Un dia, estimat amic Pibernat, hauríeu de proposar que es donés el nom d’en Bet a un carrer d’Anglès. No fou cap heroi –els herois recorden sempre batalles perdudes-, però fou un home de bona voluntat, que com el genial Juli Garreta de Sant Feliu de Guixols, feia que tots els rellotges del poble anessin a l’hora.

    Us prego saludeu de part meva els amics de «dalt» i els de «baix». Ja m’han dit que les fronteres havien gairabé desaparegut, cosa que celebro i us en felicito. Us felicito pel bonic nom de la vostra agrupació sardanista. Aquest nom de «Floricel» haguera encantat el meu germà gran, que com ja ho sabeu era poeta, li agradava pintar i era saberut en totes les coses del sentiment.

    Rebeu del vostre amic, el testimoni més fidel de l’amistat.

    El Glossaire

    Josep Fontbernat

Records de la Plaça de la Rutlla i el Cafè Sport

Ara deu fer uns set mesos que el vell establiment del Cafè Sport va tancar les seves portes. Aprofitant que la finca canviava de propietari la família que el regentava deixà d’exercir l’activitat.

Situat entre els carrers Girona i Comerç, la seva façana principal presideix la Plaça de la Rutlla; anomenada popularment plaça dels encantats, per aquelles persones palplantades que anys enrere hi trobaves a tota hora, també pla de l’ós, segurament per l’ós a l’esquena d’algun veí en l’època que Anglès no coneixia l’atur.

L’edifici del Cafè Sport fou construït a finals de 1890 principis de 1900. L’establiment primer funcionà sota el nom de Cafè Industrial i desprès Sport. L’edificació i les seves dependències no han sofert mai una reforma important. L’edifici confrontant del cinema Meravella, fou enderrocat als anys vuitanta del segle passat per construir-hi uns pisos.

Tinc en record dels meus anys d’adolescència i joventut la Plaça de la Rutlla els diumenges matí i migdia després de la missa d’ofici. Eren moments de màxima afluència a la plaça, centre neuràlgic de reunió de la vila. La vorera del davant i la plaça s’omplien de petits grups d’homes a garlar. Per unes hores l’espai es convertia en una mena de llotja comercial on s’hi aplegaven: industrials de la vila, negociants, procuradors d’alguna propietat, pagesos, ramaders, bosquerols, miners i obrers. Lloc adequat per fer-hi negocis de compra venda de diferents productes com llenya, fusta, patates, avellanes, bestiar, etc i perquè no, trobar-hi feina. Es tancaven els acords de paraula, un temps que aquesta tenia el mateix valor d’un contracte escrit. A la desapareguda Fonda Selga hi acudia el notari de Santa Coloma de Farners per la formalització i signatura de diferents documents (escriptures, testaments, contractes, etc...).

A la Plaça de la Rutlla, molts diumenges hi podies trobar algun precursor d’actuals polítics i enginyers financers, un xarlatà. Viatjaven a la vila amb una moto Vespa amb sidecar acompanyats d’una grossa maleta; els més afortunats ho feien amb una petita furgoneta. Dominaven l’art de prometre -duros a quatre pessetes- i la gent marxava fàcilment proveïda de productes tan variats com; un ungüent de les serps, un parell de mitjons, un paraigües i un raspall de dents; per posar-hi un exemple.

El Cafè Sport era ple d’homes, escassa presència del gènere femení, al mig d’una gran fumarola de caliquenyos, puros, cigars i alguna pipa. Es prenien algun refresc, vi, cervesa o vermut acompanyat d’unes olives farcides. Uns conversant i altres jugant a cartes, al truc, al set i mig, la botifarra o a jocs menys innocents com el canari i el pòquer, una minoria d’homes grans jugant al domino i fins hi tot algú a escacs.

A l’espaiosa sala del damunt del Cafè Sport s’hi havien realitzat al llarg dels anys diferents activitats socials. d’oci, culturals, esportives i algun acte polític. Havia acollit reunions de l’Agrupació Sardanista el Floricel, de les associacions de pescadors i caçadors d’Anglès, la seu social del Futbol Club d’Anglès i de la Penya Barcelonista, fins hi tot s’hi havia fet ball i practicat boxa.

Gran nombre d’anglesencs durant les festes de Nadal hi acudien una estona a gaudir del joc de la quina. Eren dies per anar-hi acompanyat amb la muller i fills, la parella o amb els amics. Al quedar restringit jugar-hi amb diners, exclusivament en espais legalitzats pel joc, es deixà de fer. Era un vertader delit sentir-la a cantar; la nena maca, el quinze....! les mamelles de la Ramona, el vuitanta-vuit...!, etc.

A l’any 1976 s’hi va realitzar algun acte polític, recordo el cicle de conferències de les Terceres Vies, organitzades pels membres de l’Assemblea Democràtica d’Anglès, haver-hi anat a escoltar en Josep Pellach.

Han passat els anys, la societat ha evolucionat i canviat, s’ha modernitzat, han aparegut les noves tecnologies i amb aquestes la globalització. El Cafè Sport es resistí adaptar-se a les noves costums, passant finalment ésser un record més de l’Anglès del passat.

La Plaça de la Rutlla (1909)



La Plaça de la Rutlla (1920)




La Plaça de la Rutlla (1970)